Lois Pereiro (Monforte de Lemos, 1958 – la Corunya, 1996) escriu des que és adolescent fins a la seua mort. Qualificat de poeta punk o underground per l’heterodòxia de la seua veu dins el panorama poètic gallec del seu temps, està més enllà de tota etiqueta. Als 17 anys marxa a estudiar a Madrid, des d’on funda amb altres companys la revista Loia, i aprofita per publicar-hi alguns poemes. Més tard, ja a Galícia, participa a les antologies col·lectives De amor e desamor (1984) i De amor e desamor II (1985). L’any 1992 apareix el seu primer poemari, Poemas 1981-1991, i el 1995 Poesía última de amor e enfermidade, l’últim que publica en vida. Pòstumament s’han recollit els seus primers poemes a Poemas para unha Loia (1997) i també s’han publicat la novel·la Náufragos do paradiso (1997) i les proses autobiogràfiques Conversa ultramarina (2010).
palabras desarmadas
desexos que se perden
na néboa de mil noites
entre as sabas revoltas
polo feroz presente
de dous corpos que esquecen.
paraules desarmades
desitjos que es perden
en la boira de mil nits
entre els llençols regirats
pel feroç present
de dos cossos que obliden.