Llibre sisè
Sophia de Mello Breyner Andresen · Traducció: Jordi Sebastià
Primera edició: octubre de 2020
Edicions del Buc _ Poesia, núm. 22
Rústica. 157 p. 18 €
ISBN: 978-84-122103-1-6

Sophia, o del reencantament del món · Rui Lage

La poesia de Sophia pertany a aquell llinatge tan antic i tan distint que té origen en la Grècia antiga (en Safo, Simònides, Arquíloc…) i que a Portugal va emergir en la lírica camoniana, en un António Ferreira i en un Sá de Miranda, i després es va perllongar, entre altres, en la Marquesa d’Alorna, Antero de Quental, Camilo Pessanha i Ricardo Reis. Aquest llinatge termina en la mateixa Sophia i en Eugénio de Andrade, és a dir, es deté en el pas del segle XX cap al XXI. La desaparició d’ambdós marca, per això, la fi d’una era, la pèrdua d’alguna cosa preciosa.
L’existència empírica de Sophia va coincidir amb l’època del desencantament del món —de la racionalització del món, de la secularització de la religió, de la pèrdua de la natura—, i potser per això la seva poesia està habitada per un desig de reencantament. Que significa, evidentment, un desig de bellesa. La poesia de Sophia conjura la bellesa del món i dels éssers que l’habiten: els éssers més fràgils, però també aquells capaços de l’heroisme i la bravura (la de parlar quan la majoria calla, audàcia que ella tant apreciava). No em refereixo a la bellesa fútil, o vetusta, o sentimental, sinó a una bellesa difícil, dolorosa i solitària. La bellesa de les ombres. Avui en la poesia portuguesa (ignoro si és així en altres llengües) ja no hi ha res de semblant perquè els poetes són pudorosos amb la bellesa. I són pudorosos amb el cant. La poesia de Sophia va ser de les darreres a cantar. I el seu va ser un dels darrers noms de la cultura portuguesa tocats per una aura. Eugénio en va ser un altre. Herberto Helder va ser-ne l’últim. Això explica, en part, el caràcter intemporal de la poètica de tots tres.
Diria que la poesia de Sophia és una poesia apol·línia, en contrapunt amb una poesia dionisíaca, que seria, per exemple, la d’Herberto Helder. Aquesta distinció nietzscheana entre un art apol·lini (límpid, harmoniós, lúcid) i un art dionisíac (lligat a l’èxtasi, a la desmesura, al furor sensorial, a una expressivitat torrencial) ens és útil per a situar l’univers poètic de la nostra autora. L’art apol·lini, en paraules de Nietzsche, «crea un món nou, més clar, més intel·ligible», que ve a il·luminar i asserenar el món marcat pel dolor. Així va ser la poesia de Sophia: clara i lúcida però amb tonalitats obscures, amb una marca elegíaca molt present, ben visible en el tema recurrent de la unitat perduda (entre l’humà i la natura, entre les persones i les coses, entre l’estar i l’ésser) i de la dificultat o impossibilitat de l’ésser humà de realitzar-se i accedir a la seva dignitat.
És en aquest últim punt on es torna palpable l’ethos republicà de Sophia: en la consciència de la dignitat intrínseca de l’ésser humà, una dignitat que es basa en la reciprocitat i la llibertat; en la demanda «per un país de llum perfecta i clara» («Pàtria», del Llibre sisè). Sophia sabia bé que aquell país —país real o territori íntim— no existia sinó com a demanda, com a promesa; perquè una aspiració així no s’esgota en l’ordre polític, que és l’ordre de les coses transitòries, sinó que remet a la virtut, a la utopia, cares de la mateixa moneda. La inspiració apol·línia, segons un altre alemany, Schelling, consisteix a estar al mateix temps embriagat i sobri: i és justament aquest, va escriure ell, el misteri de la vertadera poesia. Aquella sobrietat embriagada, aquella lucidesa dolorosa i vessada en versos de limpidesa ombrívola, aquella claredat tocada per la nit que palpita en el magnífic «Nocturn a Graça» (de Mar nou, 1958), és potser el llegat més valuós de Sophia: «Amb mi / Sobre el moll sobre el bordell i sobre el carrer / Límpid i exaltat / El silenci dels astres continua.»

El primer vers, “La llum més que pura”, és com una condició sine qua non a partir de la qual la poeta compon la resta de versos. La seva lírica reacciona amb admiració davant la meravella de la naturalesa, però també amb consternació enfront el dolor que els humans ens infligim els uns als altres.» Jordi Llavina. La República. 10.10.21

«Llibre sisè, que ara ens arriba aquí en encertada versió bilingüe, es va publicar el 1962, encara en ple règim autoritari, “quan la pàtria que tenim no la tenim”, escriu. Al costat de poemes que malden per transmetre instants de felicitat entrelligats amb la bellesa de la natura, en aquest llibre es fa present també una actitud d’oposició indiscutiblement política.» Manuel Castaño. El País. 26.03.21

«Des de versos que funcionen talment com aforismes precisos i definitius passant per llargs poemes en prosa que poden llegir-se com a narracions poètiques, el verb de Sophia de Mello té la gran capacitat d’instal·lar-se a la part més sensitiva del lector.» Pere Joan Martorell. Última Hora. 21.02.21

«Mello treballa –escriu– amb una panera d’imatges molt clares, molt freqüents, gairebé obsessives. La llum purificadora, el mar com un regne, les grutes, la costa i els seus materials, els vestigis de tradicions antigues, el desert… Tot irromp intermitentment. També els temes, sempre vinculats a la natura i al paisatge, es mouen en aquest balanceig, en un ball d’anada i tornada. Mello reflexiona sobre la memòria, la mort, el pas del temps.» Gerard E. Mur. Núvol. 28.01.21

«El mateix any que el premi Nobel ha sigut per a Louise Glück, que Edicions del Buc ha publicat en català, la petita editorial ha publicat també la poesia apol·línia -límpida, harmoniosa i lúcida- de Sophia de Mello Breyner.» Els 25 llibres del 2020. Ara. 24.12.20