Feridura · Begonya Mezquita
Primera edició: octubre de 2024
Edicions del Buc _ Poesia, núm. 34
Rústica. 92 p. 15 €
ISBN: 978-84-943246-0-4
Epíleg de j. l. badal
A vegades la vida es fa petita.
O no. Però el dolor, la ferida, una feridura ens reclouen en la presó menuda del cos. És quan cos i món deixen de ser u. El cos s’ofega en l’oceà del món. És humà.
La poesia de la Begonya Mezquita ha estat sempre, i cada cop més, arrelada en la matèria: en la llum i la terra, en el cos i el tu. Que és la manera d’existir del poema, antítesi de l’ego que s’exposa vanitós en un instagràmic aparador de carreró vermell. La generositat de veure, oir i tocar, de cantar i fondre’s i ésser aquell no-jo que és la vida, l’ésser: vet aquí la poesia i Begonya Mezquita. Fins l’omnipresència del record en la seva poètica és la consciència de l’arrel, del sentit que la matèria en brut dóna, real, a les cabòries de fum del present.
Vinciane Despret explica que “el cant de l’ocell fa cos amb l’espai. Literalment. El cant és la modalitat expressiva per la qual un espai cantat pren cos i es converteix en el cos de l’ocell.” Feridura és això. Ho és des del primer poema, l’ictus convertit en pell (“Cutis”) i obligat, obcecadament, a l’alegria, a trepitjar terra, sentir, riure, a activar record i futur; fins al darrer, encara el desig de tornar en aigua a casa. I entremig, la mort d’aquest pare tendre i preciós d’ulls blaus, i una voluntat ferotge d’obrir-se al món, a les ciutats, l’amor, l’amistat, de desésser per ser món, món llum i món terra i món amor i món aigua. I tornar a casa, el cos tornat paisatge, el món cant i el cant cos i el cos i el món poesia. Del dolor a l’èxtasi literal: estar-se fora de si mateix, existir en llibertat de matèria.
Com? Arrapats els versos a elements reals, essent-ho ells també. Acceptant primer (“I tot està bé”), desmuntant l’ego (“Estripa l’ego, solament es pot ser si s’és lliure”) amb l’artesanat de la poesia (“Rescata el mot que t’arrancava el somriure”), cridant al món, a la vida, que vingui, reclamant-la, cossos femella que som davant l’existència (tants nuclears “Vine” hi ha en el llibre!). Amb voluntat de preservar mots i memòria, tradició humana i familiar (“Preservaré el foc, pare, l’aniré a buscar”),obstinant-se a cantar (“Que la fi del món no em trobe / callada”), recomençant en l’alegria (“una llavor d’alegria”) de la llum: “L’alè del temps recomença, l’èxtasi de l’alba”. Cada cop que, a la segona part del llibre, el jo diu tu, recuperem ésser vida i individu, dona, a grapadets. Passat i present i possibilitat de demà, tot u.
És el vell art de fer camí on no n’hi ha, trepitjant el camp d’ordi amb ritme d’humanitat, de dona, de nena. Que poesia és ritme, el ritme únic de l’individu en el ritme del món acordat. Perquè hi hagi hagut, en la immensa verdor, un espai al darrere i n’hi hagi al davant. I doncs, que el temps també pugui existir, que vingui a treure el seu caparró escabellat entre tant de cereal. És casa nostra, una embosta de temps i espai casuals. Des d’on es veuen perfectament, per la finestra de versos, l’ordi, l’aigua, el camí de casa. La lluminosa existència. I de nou néixer, sentir-se infant, camp, ordiar, cos de l’espiga, tan humana, sense camí ja, un oceà de matèria prenyada de sol, de temps, i que el camí reprengui a caprici. Es diu ritme, es diu vers. Es diu Begonya Mezquita, Feridura. Una llavor d’alegria. Una estellesiana, impressionant ocupació en l’alegria. Tanta vida. I gràcies.
«”Feridura” me ha emocionado y, al leerlo, me he visto inmerso en la expresión de un momento vital que entendí que tenía mucho de vivencia corporal. El poemario es una llamada, un grito, sobre la importancia de la percepción corporal en la conciencia de ser». Luis Antolín. Deportes y diversiones. Gener de 2025