L’udol de la lloba · Isabel Canet Ferrer
Primera edició: febrer de 2024
Edicions del Buc _ Poesia, núm. 32
Rústica. 79 p. 15 €
ISBN: 978-84-122432-2-7
Baixem des de la Visteta de Barx fins a Simat, a l’encontre del monestir cistercenc. Hi ha molta humitat al cel i la mar només s’endevina al fons d’un paisatge que —si no fem cas del mantell de tarongers— em fa pensar en una pintura de Friedrich. Isabel s’hi ha criat, en aquella vall abraçada per muntanyes foradades d’avencs, entre pedres sagrades i menystingudes alhora, supervivents, però, en un entorn sempre en risc de vulnerabilitat. Com el país. Com els murs de Santa Maria de Valldigna. Com la terra que va quedant-se erma o com la veu de les dones. Des del fons d’algun d’aquests avencs —pensem que és el de la Donzella— emergeix clar i vigorós l’udol d’una lloba. S’ha engendrat en la fosca atàvica, entre una humitat esfereïdora, però fecunda. L’aigua, omnipresent en la literatura d’Isabel Canet. Llegenda, simbologia i origen de tota cosa viva. Música i fredor. Intempèrie: «M’estava al bressol, mig nua, / com un tros de carn al taulell d’un carnisser», i celebració: «Vora el riu, que passa rabent, / soc lliure granota de festa.»
«En algun racó fosc del laberint» hi ha una esfinx que es riu del nostre insomni. Mig dona i mig monstre, aquesta dualitat recorre tot el poemari i els contraris no s’exclouen, sinó que es conjuguen per compondre una única i complexa identitat. Concepte prevalent en L’udol de la lloba, la identitat: «Ser d’aigua i de ferro / ser una lloba i un monstre, / ser-ho tot i tenir un sol nom.» Una identitat encara que siga malmesa, esgarrada i recosida. O precisament per això, perquè ens recomponem a partir dels esquinços.
És L’udol de la lloba l’acreditació d’una desemparança íntima i col·lectiva alhora. Llegiu «Ferment del vespre», una interpel·lació col·lectiva a les dones, del jo al nosaltres: «Som d’un món que no ens vol ni ens empara. / Però pastem amb l’antiga recepta, / farina d’ungles, urpades i pells, / aigua de les paraules de la ira, / llevat de coratge i ullals de lloba.» I des d’aquest col·lectiu femení, escriu la poeta, «gestem rebel·lions», i redempcions, m’hi atreviria a afegir. Dos conceptes que m’agrada relacionar, perquè rebel és qui refusa l’obediència, qui se n’allibera; i la redempció és una manera d’alliberament també: moral. Deixem de banda connotacions religioses.
Alliberar-se de la por és un dels principis que recorre el llibre, amb un matís potent: vèncer la por a la por de l’altre, sense subterfugis; «traure’s la màscara» i posar l’altre en el destret de fer-hi front, de reconèixer-hi el monstre. I què és el monstre? L’ésser dissemblant, que defuig convencionalismes. El reflex de la por de l’altre. No acabaríem.
Reprimir-la, callar-la, o proclamar-la, la por. La poeta opta per la darrera opció. Artista, pallassa —oh els ecos ovidians!—, mussol inquiet i monstre. Que balla i balla —hi ha una manera més màgica d’alliberament?— davant del mirall. Que somia, que s’il·lusiona i que cau. I en el vertigen de la caiguda xiscla, udola. Des del fons del pou o del nostre avenc de la Donzella. Des de la profunditat del somni o de la nit. Des del desig. Des d’on s’albira l’esclat del mot, la profecia revelada. Des d’allà, la dona-lloba alça el vol i nosaltres amb ella. Ha arribat l’hora. Benvingut siga l’udol.